Per què s’importen productes d’altres països? Els problemes de la llet Un exemple. L’any 2015, el sector lacti –indústries làcties i or-ganitzacions agràries– va aprovar gairebé per unanimitat faci-litar informació sobre l’origen de la llet, una mesura que tam-bé té el suport de la gran majoria dels consumidors. El Minis-teri d’Agricultura va elaborar un projecte per a fer-ho realitat. D’aquesta manera, els consumidors tindrien més informació i els productors vendrien més, cosa que compensaria la balan-ça comercial, perquè a Espanya s’importava tres vegades més productes lactis de la Unió Europea dels que es produïen. Es va trobar, però, amb l’oposició de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), adscrita al Ministeri d’Economia. Aquest organisme va emetre un informe en què assenyalava que la inclusió de l’origen podia ser rellevant per al consumidor, però també podia constituir una restricció a la lliure circulació de mercaderies i, per tant, a la competència. Per això, va expressar la conveniència “d’extremar la precaució a l’hora d’introduir aquesta mena d’obligacions” i va instar el Ministeri d’Agricultura a justificar millor els motius que abo-nessin la proposta. Amb aquesta finalitat es van fer enquestes entre els consu-midors, amb les quals es va justificar a la Comissió Europea que l’origen de la llet i els productes lactis és una informació que demana la majoria dels consumidors a Espanya, que a més associen l’esment del país a la qualitat. Finalment es va aprovar la mesura, que obligava a indicar el país de munyiment i el país de transformació de la llet (de vaca, ovella i cabra) i en els pro-ductes que continguessin més d’un 50% de llet. Això sí, la me-sura tenia caràcter experimental, així que només tindria vigèn-cia durant un període de dos anys. Al final va entrar en vigor al gener de 2019 i es va prorrogar fins al 22 de gener de 2025. En definitiva, la inclusió de la informació sobre l’origen en l’etiqueta dels aliments és una qüestió sobre la qual hi ha posi-cions enfrontades. Per això, de vegades no es porta a terme. Un mateix producte, llocs diferents Altres vegades no és fàcil saber l’origen d’un aliment. Ima-ginem una beguda de cafè a punt per prendre: és possible que els grans de cafè s’hagin recol·lectat en un país, s’hagin torrat en un altre de diferent i que s’hagin molt i infusionat per enva-sar-los en un tercer. Quin país es considera com a origen? En general, quan en la producció d’un aliment hi intervé més d’un país, es considera que el producte té l’origen on s’hagi dut a ter-me l’última transformació o elaboració substancial. En aquest cas, en principi, seria el país on el cafè s’ha molt, infusionat i envasat. Però, d’altra banda, aquest cafè n’és l’ingredient prin-cipal, per tant caldria indicar l’origen del gra. La legislació que regula la indicació de l’origen dels aliments és una mica ambigua, així que està subjecta a diferents inter-pretacions i no sempre és fàcil entendre quina mesura hauria d’adoptar-se en cada cas. D’altra banda, podem trobar produc-tes que procedeixen d’un lloc, però sembla que venen d’un al-tre. Per exemple, unes galetes que mostren en l’envàs una ban-dera d’Espanya juntament amb imatges de monuments típics d’aquest país, però que en realitat han estat elaborades a Itàlia. En aquest cas, se n’ha d’indicar el veritable origen (Itàlia), per-què en cas contrari podria portar a error. Imaginem ara que aquestes galetes, amb aquesta mateixa capsa que mostra motius associats a Espanya, estan elaborades realment en aquest país, però l’ingredient primari, en aquest cas la farina, procedeix d’Itàlia. En aquest supòsit caldria indi-car l’origen de la farina. Això només és aplicable quan es tracta d’un ingredient primari, és a dir, quan parlem d’un ingredient que suposa més del 50% de l’aliment o quan associem aquest ingredient amb el nom del producte. Què passa quan s’esmenta un lloc que no és l’origen? Algunes vegades podem trobar productes que fan referència a llocs geogràfics de diferents maneres. Això podria portar-nos a pensar que han de mostrar obligatòriament la informació so-bre el país d’origen o el lloc de procedència, però, si aquestes referències no estan destinades a proporcionar informació al consumidor sobre l’origen, no és obligatori fer-ho. Per exemple, en un producte en què s’indiqui la frase “Parti-cipeu en el sorteig d’un viatge a França” al costat d’una bandera d’aquest país per a acompanyar la promoció. Aquests missat-ges no es refereixen a la procedència de l’aliment, per tant no és obligatori indicar-ne l’origen, tret que es facin de manera enganyosa o donin lloc a error. En el cas de preparacions o aliments que inclouen noms de llocs geogràfics que formen part de la denominació, tampoc és obligatori indicar-ne l’origen. Per exemple, les salsitxes de Frankfurt, la favada asturiana, l’olla madrilenya, el xoriço de Pamplona o la mostassa de Dijon. En cas que una marca regis-trada faci referència a un lloc geogràfic, tampoc hi ha obligació d’indicar-ne l’origen. Per exemple, els cigrons de La Asturiana. Continua llegint Per què s’importen productes d’altres països? 1/ A vegades resulta més rendible. Pot semblar contradictori que portar un aliment des de l’altra banda del món resulti més rendible que produir-lo al mateix territori, però a vegades és així. S’explica per la producció a gran escala, que en redueix els costos, pel baix preu del transport i per les condicions de treball que hi ha en aquests països, sobretot, pels sous comparativament més baixos. 2/ Per cobrir la demanda. Hi ha vegades que la producció local no és suficient per a cobrir-ne tota la demanda. Ocorre, per exemple, amb molts llegums. Segons el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, a Espanya vam consumir l’any 2017 al voltant de 42.100 tones de llenties, però solament se n’hi van conrear unes 24.400 tones, així que se’n va haver d’importar la resta, cosa que es fa habitualment de països com els Estats Units, el Canadà o l’Argentina, per posar-ne alguns exemples. 3/ Per trencar l’estacionalitat. Ocorre sobretot amb algunes fruites. Un dels casos més clars és el de les taronges. A Espanya, la producció nacional arriba al mercat aproximadament a final d’octubre i començament de novembre. A començament de setembre, però, també podem comprar taronges perquè s’importen d’altres països com Sud-àfrica, on la producció s’avança en el temps. I el mateix passa amb moltes altres fruites, com els melons i les síndries. Això no es fa només perquè puguem disposar d’aquests aliments durant més temps, sinó també per assegurar el subministrament de matèries primeres en empreses transformadores. Per exemple, una empresa envasadora de pebrots ho tindria més difícil per a mantenir l’activitat al llarg de tot l’any si no importés aquestes matèries primeres en èpoques en què la producció local és escassa i el preu és elevat. 4/ Per disposar de productes que no són propis d’aquestes latituds. El motiu més obvi pel qual s’importen aliments és per poder disposar d’aquells que no es produeixen aquí per motius culturals, climàtics o d’un altre tipus. Per exemple, ingredients exòtics de la gastronomia d’altres països, com el wasabi o l’alga kombu, o fruites com la pitaia i el maracujà. Continua llegint