comunitat col·laborativa autogestionada on els seus membres conviuen en un entorn que han promogut i dissenyat, format per unitats residencials privades i espais comuns –com sales de joc, bugaderia o hort– per a compartir activitats, serveis i cures. L’origen d’aquests habitatges col·laboratius es remunta als an-ys seixanta. A Dinamarca va sorgir el model Andel, un grup de persones que convivia en un conjunt residencial sota la fórmula de cooperativa. Des d’aquí es va estendre als països del nord d’Eu-ropa per arribar als anys vuitanta als Estats Units, que, juntament amb el Canadà, és on més s’ha desenvolupat com a fórmula resi-dencial per a persones grans. Segons expliquen des d’Hispacoop, encara que la inspiració del cohousing a Espanya prové del model nòrdic, hi ha una diferèn-cia clau: al nostre país, les persones poden viure en aquesta fór-mula residencial fins al final dels seus dies, mentre que al model nòrdic, quan requereixen cures addicionals, es traslladen a resi-dències i abandonen la comunitat. On es troben? Els últims anys, el cohousing ha anat guanyant reconeixement en la societat i hi ha hagut un augment en la formació de grups de per-sones unides a cooperatives per dur a terme diferents projectes. Tanmateix, va ser a partir de la pandèmia quan va experimentar una expansió sorprenent, no només entre les persones grans –per la situació viscuda a les residències–, sinó també a l’Administració. “Algunes comunitats autònomes han començat a interessar-se pel cohousing i a promoure’l, elaborant una nova legislació com a su-